MONTFALCÓ MURALLAT - Les Oluges

INTRODUCCIÓ: el Castell de Montfalcó, que donà origen a la vila, fou bastit possiblement vers el segle XI quan el comte de Berga repoblà la zona propera al Sió, integrant-la al comtat de Cerdanya. Els primers documents referents a Montfalcó daten de 1043. Probablement Montfalcó va estar en un principi sota l'alt domini dels comtes de Cerdanya, que l'infeudaren a diversos nobles. Per un document de 1079 se sap que en aquests moments era senyor de la vila i el castell Ramon Miró, i el 1095 consta que era de Dalmau Bernat, segurament vescomte de Berguedà. El 1135 Guillem de Berguedà prestà homenatge a Ramon Berenguer IV pel castell. De l'any 1157 hi ha notícia del Castell de Montfalcó pel testament de Berenguer d'Altés. El 1172 serà propietat de Ramon de Cervera.

L'any 1179 apareix esmentat en el testament de Ramon de la Guàrdia, tot i que se sap que encara era propietat dels Cervera. Pel testament de Ramon de Cervera sabem que el 1182 el "castrum Monfalcon" era assignat a "Guillelmo filio meo". Per casament, el 1234 el castell passà a ser propietat de Ramon Folc VIII de Cardona, integrant-se així al vescomtat i més tard comtat i ducat de Cardona, formant part de la batllia de Torà. Aquesta situació es donà fins a la desamortització del segle XIX.

CARACTERÍSTIQUES: Montfalcó Murallat està aturonat damunt la confluència del Sió i del seu afluent per l'esquerra, la riera de Vergós. Forma un recinte clos i murat i es tracta d'un excepcional exemple de vila closa que conserva en bon estat el mur perimetral al qual s'adossaren interiorment les cases. La muralla només es pot apreciar des de fora, està formada per carreus rectangulars units amb morter alternats per altres carreus de mida gairabé quadrada. Al llarg dels anys s'hi ha realitzat diferents obertures per a adequar la fortificació a les noves necessitats de les cases que s'hi adossaren posteriorment. Està construïda sobre el basament calcari natural del tossal amb una alçada que supera els 8 metres i una amplada de més de 2 metres, amb un perfil corbat.

El portal d'accés a la vila closa, està format per una doble porta d'arcs de mig punt adovellats. La més interior, que es troba al mateix mur, és emmarcada per dos talussos que reforcen la paret i donen a un pati quadrangular.

L'antic castell presenta una planta allargada, que s'adapta al cim del turó. Els costats més llargs són el nord i el sud, lleugerament convergents cap a l'est, on es tanquen contra l'absis de l'església. Amb el pas dels segles, el castell va perdre la seva condició i albergà unes quantes cases.

Pel que fa al seu traçat urbà, es basa d'una plaça central, amb cisterna i amb un carrer principal que la rodeja, a partir del que surten petits carrerons amb un esquema força laberíntic i normalment sense sortida, en un dels quals s'hi troba l'antic forn. Els habitatges situats al voltant de la plaça tenen un esquema força regular, sobretot els que estan situats als porxos, en canvi els habitatges dels carrers secundaris varien considerablement uns als altres.

 Conjunt visitat el dia 31 de maig de 2015.

CASTELL DE MALGRAT - Cervera

INTRODUCCIÓ: la primera referència documental del castell és en un document de venda, de l'any 1078, d'un alou que hi posseïen, «per aprisionem, in comitatum berchitano, in castrum vocitatum Mal grad», Joan Oromir i la seva muller Adelaida. El castell es trobava dins el comtat de Berga. Segurament Joan Oromir fou el primer senyor del terme. El 1089 n'era senyor Berenguer Ramon. El seu fill, Arnau Berenguer, el donà a l'església de Santa Maria de Solsona l'any 1102. L'oncle d’aquest, Vidià Pere, confirmà la donació el 1104 per a després de la seva mort. El 1112 Vidià era encara senyor del lloc i signà una convinença amb Guillem Dalmau de Cervera, encomanant-li dues terceres parts dels drets que posseïa al «Kastel de Malgrad». L'any 1126 n'eren sotsfeudataris els Puigverd i un membre d'aquesta nissaga cedí al paborde de l'església de Solsona tots els drets sobre els castells de Malgrat i les Piles. També hi tenien drets, com s'ha dit, els Cervera i el 1133, fou jurat el testament de Guillem Dalmau. S'hi ordenava que el «kastrum de Malgrad» fos donat a Guillem de Pujalt, sota el domini de l'església de Solsona.

El 1328, la castlania passà a Arnau de Biure. En els fogatjaments del segle XIV es reconeix la senyoria de la canònica de Solsona sobre Malgrat però el rei devia posseir-hi molts drets jurisdiccionals. El 1393, Joan I va vendre la jurisdicció canonical i el mer i mixt imperi a Ponç de Ribelles que, el 1396, va vendre a Santa Maria de Solsona tota la jurisdicció que hi posseïa. Malgrat continuà sota el domini de la canònica de Solsona fins a l'abolició dels senyorius jurisdiccionals al segle XIX.

CARACTERÍSTIQUES: la intervenció arqueològica portada a terme entre els anys 2006 i 2007 al castell de Malgrat oferí una visió força concreta del seu origen i evolució i documentà estructures desconegudes fins aleshores. La primera fase del castell es remunta al segle XI, amb una torre de planta rectangular situada al centre del recinte sobirà, envoltada per una muralla perimetral i un fossat pels costats nord i est. A mitjans del segle XII o XIII es bastí la torre trapezoïdal, envoltant a la primera i integrant-la al seu interior. Al tercer quart del segle XIV es construí el cos de la banda nord-oest, de planta trapezoïdal, i la cisterna, que comportà l'anul·lació d'un tram del fossat original i la construcció d'un nou tram paral·lel a la paret de llevant del nou edifici, enllaçant amb l'antic, i l'enderroc de la cantonada nord-oest de la muralla per tal de facilitar la comunicació entre la torre i el nou edifici. Durant el segle XVII, el castell de Malgrat perd progressivament les seves funcions defensives i es transforma en un mas. La muralla perimetral s'enderroca definitivament i s'acaba d'amortitzar el fossat, on es construeixen diferents edificis relacionats amb l'emmagatzematge i l'activitat agrícola. Probablement és en aquest moment quan l'edifici perd la seva aparença de fortificació, es construeix una teulada a doble vessant i s'escapça la torre central. A finals del segle XIX o començaments del segle XX, l'edifici gòtic ja estaria totalment enrunat. La cisterna és reutilitzada com a celler de tines i a tocar de la cantonada nord-oest d'aquesta es construeix un cup de vi de grans dimensions i planta circular.

Probablement a mitjans del segle XX, el mas caigué en desús, quedant abandonat. A principis dels anys 90, quan el castell és adquirit per un nou propietari, tot el conjunt es trobava en molt mal estat de conservació. Les obres de restauració efectuades des de llavors li han donat al castell la seva fisonomia actual. Molt a prop trobarem l'església de Santa Maria de Malgrat.

ESGLÉSIA DE SANTA MARIA DE MALGRAT:

CARACTERÍSTIQUES: edifici d'estil romànic d'una sola nau, coberta amb volta de canó de perfil semicircular i capçada a llevant per un absis semicircular precedit d'un estret arc presbiteral. La porta és barroca i s'obre a la façana oest on també hi ha un ull de bou ovalat, situat al lloc on hi havia un finestral de grans dimensions. Al centre de l'absis s'obre una finestra central de doble esqueixada amb arquivoltes rectes a l'interior i a l'exterior amb una imposta bisellada. A la façana sud hi ha una altra finestra de doble esqueixada més petita, resolta amb llinda. En aquesta banda hi ha adossat un atalussament i un potent contrafort, proves dels problemes d'estabilitat soferts per l'edifici ja des de molt enrere.

Tant l'absis com la nau presenten forats de bastida i cornisa de pla i cavet. Primitivament la teulada devia ser a dues vessants i posteriorment es va aixecar el campanar de cadireta de dos cossos. El parament, llis i només trencat per un ràfec bisellat, és fet de pedres treballades a cops de maceta, en filades. Els carreus són polits, quadrats o col·locats de través. El tipus de parament, juntament amb la composició de la finestra absidal són propis de les formes constructives de l'inici del segle XII.

LOCALITZACIÓ: el Castell de Malgrat i l'església de Santa Maria són dos edificis del petit nucli de Malgrat, o Malgrat de Segarra, entitat de població de Cervera, a la comarca de la Segarra.

Monuments visitats el dia 31 de maig de 2015.

MONESTIR DE SANT CELDONI I SANT ERMENTER DE CELLERS - Torà

INTRODUCCIÓ: segons la llegenda, les despulles dels màrtirs sant Celdoni i sant Ermenter foren portades a Cellers, un poblet de la vall de Forest, a l'antic terme de Llanera de Solsonès, procedents d'un monestir d'Aragó, per enterrar-les en un lloc segur, lluny del perill musulmà, i aixecar-hi una església. El 1038 els monjos Guillem, Galid i Seniofred rebien un donatiu per tenir cura de l'església de Sant Celdoni i Sant Ermenter. Amb el temps s'hi formà una petita comunitat benedictina, que el 1070 passà a dependre del monestir de Sant Serni de Tavèrnoles, i esdevingué un petit priorat. A mitjan segle XIV quedà pràcticament deshabitat, per la qual cosa el comte de Cardona, Joan Ramon Folc, d'acord amb el senyor feudal de la contrada, Ramon de Pinós, considerà que la solitud del lloc no era adient per a tenir-hi les relíquies dels sants, que foren traslladades el 19 d'octubre de 1399, un diumenge segons diu l'acta del notari, a l'església de Sant Miquel de Cardona i col·locades en el seu altar major. La versió popular diu, però, que els cossos foren robats pel comte o en tot cas comprats.

Finalment, per una butlla de 1593, les rendes del monestir quedaren incorporades a la canongia de la catedral de Solsona. Devia patir alguns desperfectes durant la Guerra dels Segadors, així trobem que part de la paret del frontispici és de carreus molt treballats provinents d'una restauració que data del 1700, segons està inscrit en una pedra de la girola central i en els ferros forjats de la porta. Encara avui el diumenge de Passió s'hi celebra la Festa del Perdó en la que hi ha la possibilitat de confessar-se.

ESTIL: església romànica, construïda als segles XII-XIII.

CARACTERÍSTIQUES: monestir benedictí situat a 9 km de Torà, al fons de la vall de Cellers. Aquest conjunt està format per diverses dependències que s'han anat afegint al llarg dels anys. L'església és l'element principal d'aquest antic monestir, però al voltant d'aquesta trobem l'anomenada Casa dels Sants (SE), dos patis (O) i la rectoria (O). Església de planta quasi quadrada amb una capçalera triabsidal mancada de nau. Dins el gruix del mur hi ha dues petites absidioles, una a cada banda de l'absis central. L'espai quadrangular és cobert amb una cúpula sobre petxines. La cripta, sota l'absis central, té tres naus i dotze parells de columnes amb capitells esculpits.

EXTERIOR DEL MONESTIR:

INTERIOR DE L'ESGLÉSIA:

CRIPTA DE L'ESGLÉSIA:

Fotografia del planell del temple, amb la seva peculiar

planta de forma trevolada, així com la de la seva cripta.

LOCALITZACIÓ: Sant Celdoni i Sant Ermenter de Cellers més conegut a la comarca com Monestir de Cellers és un monument del municipi de Torà, a la comarca de la Segarra.

Monestir visitat el dia 14 d'agost de 2017.