CASTELL DE REQUESENS - La Jonquera

INTRODUCCIÓ: esmentat al memorial de greuges adreçat pel comte Ponç I d'Empúries al seu cosí, el comte Gausfred II de Rosselló, i al fill d'aquest, Guislabert (datable vers 1040-1071), en el qual el primer protestava per la segurament recent construcció d'aquest castell (castrum de Recosin) per part dels darrers en un alou que tenien confiat en terres del comtat d'Empúries.

La construcció d'aquest primer castell documentat a Requesens s'inscriu en les disputes entre els dos comtats arran de la seva separació a finals del segle X. Els comtes de Rosselló en mantingueren el domini, dintre del comtat d'Empúries, fins a la seva extinció. La senyoria de Requesens (dominicaturam de Rechesen) els fou reconeguda a la convinença entre els comtes respectius de l'any 1075 i el domini sobre el castell (castrum Rechosindo) torna a ser citat en la renovació d'aquella el 1085 i en una altra convinença de l'any 1121. Els comtes rossellonesos o els personatges als quals l'infeudaren hi tenien un castlà, que durant la primera meitat del segle XII era un membre de la mateixa família comtal, indicador clar de l'interès que hi tenien.

Tots aquests personatges devien fidelitat al comte d'Empúries i també al vescomte de Peralada, dintre dels territoris dels quals es trobava la fortalesa. Durant el segle XII, els enfrontaments entre tots aquests, arran de l'aliança entre els Rocabertí, vescomtes de Peralada, i els comtes de Rosselló, féu del castell de Requesens un viu factor de conflicte. Un d'aquests enfrontaments, conegut precisament com a guerra de Requesens (1047-1072), s'inicià amb la presa del castell per part del comte Ponç II d'Empúries. Aquest va veure, intranquil, com els seus dominis quedaven aïllats i encerclats per terres d'un sol senyor, el comte de Barcelona, que es va apoderar també del comtat de Rosselló el 1172. Per pacificar la zona, el nou senyor del Rosselló, el comte-rei Alfons el Cast, renuncià llavors als drets que li corresponien sobre Requesens a favor del comte emporità, que n'obtingué així el domini ple. Del castell protagonista d'aquests fets queden molt poques restes, situades a la zona del recinte superior, que en el segle XIII, en construir-se el nou recinte exterior, es coneixia com a fortalesa major o de dalt.

A finals del segle XII i durant el segle XIII apareixen documentats diferents individus cognomenats Requesens, que foren, aparentment, castlans o senyors del castell pel comte d'Empúries. Durant la croada contra la Corona d'Aragó, el castell i el seu senyor eminent, el comte d'Empúries, restaren fidels a Pere el Gran durant la invasió i així ho recull Bernat Desclot a la seva Crónica. En aquesta guerra fou assetjat pels francesos (estiu de 1285), però no aconseguiren prendre'l. Però el 1288 fou fugaçment ocupat i saquejat per un exèrcit francès al servei de Jaume II de Mallorca, que envaí l'Empordà. Pere I d'Empúries (1325-1341) adquirí dels Castellnou la senyoria del castell de Requesens, completant-hi així el domini comtal. Es mantingué sota domini dels comtes d'Empúries fins a la reversió del comtat a la corona el 1402, en ser declarat nul el testament de l'últim comte, Pere II d'Empúries, a favor de la seva esposa Joana de Rocabertí i, subsidiàriament, del seu cunyat, el vescomte Jofre VI de Rocabertí. Amb tot i això, aquest testament fou invocat amb èxit pel vescomte Dalmau VIII de Rocabertí per obtenir dels nous reis Trastàmara alguns béns al territori de l'antic comtat emporità, entre els quals el castell de Requesens (1418), per donació d'Alfons el Magnànim. Els vescomtes de Rocabertí (després comtes de Peralada) en mantindrien la possessió fins a finals del segle XIX. Entre 1893 i 1899 fou totalment reconstruït pels seus propietaris, els últims comtes de Peralada.

CARACTERÍSTIQUES: de l'edifici medieval sembla que persisteixen poc més que uns panys de baluards, la torre quadrada del nord i una part de la porta del recinte superior, datables dels segles XII-XIV. L'edifici actual té tres recintes fortificats, amb torres rodones i quadrades, portals, merlets i matacans de gran espectacularitat. Al recinte inferior destaca l'àmplia capella, dedicada a la M. de D. de la Providència (però antigament, a sant Romà), en la qual es reaprofitaren elements romànics d'altres edificis de la zona (els arcs de la portalada de Santa Maria de Requesens) i de procedència francesa (el timpà i els relleus de sobre la porta), les cavallerisses i diferents reixes de forja que imiten motius de reixes medievals de la catedral de Barcelona. També hi ha alguns edificis de servei, entre els quals unes cuines i el que durant l'última postguerra serví d'hospital militar. El segon recinte, més limitat, té una atractiva porta fortificada. El recinte noble o superior inclou diferents estances (amb el paviment decorat amb el roc heràldic dels Rocabertí, que es conserva en part), la gran sala (actualment tancada), amb una xemeneia de pedra i uns finestrals amb uns porticons que es veuen de lluny, molt teatrals i característics, i una torre talaia rodona (també inaccessible), que és el punt més elevat del monument. Tant el gran pati del primer recinte com l'entorn del castell s'enjardinaren amb espècies vegetals autòctones i foranes pensades per fer ressaltar el conjunt, que s'hi han aclimatat i naturalitzat.

El castell de Requesens constitueix un dels millors exemples d'arquitectura neomedieval que es conserven a Catalunya. Malauradament, ni els recursos dels seus actuals propietaris ni l'interès de les institucions no estan a l'altura de la seva importància.

LOCALITZACIÓ: el castell de Requesens està situat sobre un turó, que domina totes les valls meridionals del puig Neulós, a uns 7 km a l'est del veïnat de Requesens. El seu terme correspon al de l'antic poble de Requesens del municipi de la Jonquera, a la comarca de l'Alt Empordà.

Castell visitat el dia 4 d'agost de 2015.

PRIMER RECINTE:

QUADRES:

CAPELLA:

SEGON RECINTE:

TERCER RECINTE:

MONESTIR DE SANT QUIRZE DE COLERA - Rabós d'Empordà

INTRODUCCIÓ: és un conjunt arquitectònic format per la basílica de Sant Quirze, diverses dependències monàstiques organitzades al voltant del pati del claustre, una torre de defensa i restes d'un pany de muralla, l'església de Santa Maria i les restes de l'antic hospital. Els orígens de Sant Quirze de Colera són difícils de precisar degut a la problemàtica d'un document que molts historiadors consideren una falsificació del segle XIII. En aquest s'assenyala que la fundació fou avalada ja a inicis del segle IX per Carlemany. La consagració de l'església del monestir a Sant Quirze, Sant Andreu i Sant Benet no fou fins a l'any 935, quan el bisbe Guiu de Girona, a demanda de l'abat Manuel, consentí. Cal esmentar que sota el protagonisme de l'abat Manuel, el cenobi va viure un període d'engrandiment i prosperitat. Aquesta no fou l'única consagració, donat que es tenen notícies d'una altra l'octubre del 1123 als mateixos sants del monestir, però també de l'església de Santa Maria, aquesta vegada a mans del bisbe Berenguer de Girona, en presència d'Arnau, bisbe de Carcassona, de Pere, bisbe d'Elna i de molts altres personatges, tant laics com religiosos.

A partir del segle XV arriben les primeres notícies del progressiu deteriorament del cenobi, que començà a caure en decadència, en part pel nomenament d'abats comendataris que al no residir al monestir, no feien complir la disciplina. El procés quedà definitivament segellat amb la desafecció de 1592 i ja el 1690 és documentada en estat ruïnós. En el marc de campanyes i intervencions, s'han recuperat pintures romàniques del segle XII en un dels arcs i s'han localitzat tombes antropomòrfiques al refetor que confirmen la primera ocupació medieval de la zona en el segle VIII.

ESTIL: el monestir és d'estil romànic, construït entre els segles IX i XII.

CARACTERÍSTIQUES: l'església de Sant Quirze té una planta basilical de tres naus, amb transsepte i tres absis semicirculars, orientats a llevant. La nau central i el creuer estan coberts amb volta de canó, mentre que les naus laterals i els absis presenten voltes de quart d'esfera. L'absis central, de mida més gran que les absidioles laterals, també presenta arcuacions llombardes a l'interior del temple i s'obre a la nau mitjançant un doble arc de mig punt en gradació, amb les impostes bisellades, que també es repeteix a l'absidiola de tramuntana. La de migdia, en canvi, presenta un arc rebaixat que fou modificat tardanament. Entre l'absis central i l'absidiola meridional es construí posteriorment una capella de planta rectangular, coberta amb volta apuntada i oberta al transsepte mitjançant un arc també apuntat. Les naus són separades per pilars cruciformes als que s'adossen les pilastres que sostenen els arcs torals i formers. Els arcs interns del temple són de mig punt. Pel que fa a les obertures, cada absis presenta una finestra de doble esqueixada i arcs de mig punt. N'hi ha dues més de les mateixes característiques situades al creuer, una al mur de migdia i l'altra a l'extrem nord-oest de l'estructura. A la part superior de la nau central, damunt de l'absis, hi ha una finestra circular adovellada.

El temple també compte amb tres portes d'accés, tot i que les de tramuntana i ponent estan actualment tapiades. La porta situada al mur de migdia, actual accés a l'interior, és d'arc de mig punt adovellat, amb els brancals fets de carreus desbastats. La façana està rematada per un campanar d'espadanya format per quatre grans pilastres sense cloure, més el basament de dues més. Exteriorment, la capçalera triabsidal és l'única part de l'edifici que presenta decoració llombarda. La construcció està bastida amb pedres poc treballades de mida mitjana, disposades en filades. Als murs de migdia i tramuntana, l'aparell combina la tècnica de l'opus spicatum amb petits carreus alineats sense espiga. Davant de la façana principal, i adossades al costat de migdia del creuer, hi ha restes del primitiu temple preromànic.

Les restes del claustre del monestir estan ubicades a la banda de migdia de la basílica. Adossades a l'extrem de ponent del mur de migdia del temple hi ha restes d'una de les dependències monàstiques i, disposat en paral·lel a la part restant del mur, hi ha el fragment d'una de les galeries del claustre. Està format per dues arcades dobles de mig punt adovellades, separades per un gran pilar carreuat i recolzades en columnes i grans capitells. A la banda de llevant del pati del claustre hi ha un fragment de mur amb aparell d'opus spicatum pertanyent a un dels edificis de les antigues dependències monàstiques. A la banda de migdia hi ha un altre edifici que s'ha identificat com la casa de l'abat. Darrere de l'absis de la basílica hi ha les restes de les fortificacions que delimitaven el recinte. Des de l'extrem nord-est de la capçalera surt un tram de muralla que conserva diverses sageteres.

ESGLÉSIA DE SANTA MARIA DE COLERA: l'església de Santa Maria de Colera està situada a pocs metres a ponent del monestir. El temple és d'una sola nau amb absis de planta semicircular, capçat a llevant. La nau presenta una volta apuntada i seguida, mentre que la de l'absis és ametllada. Aquest espai s'obre a la nau mitjançant dos arcs apuntats adovellats. Adossat al parament de tramuntana hi ha un basament sobresortit. L'edifici està il·luminat mitjançant cinc finestres de doble esqueixada i arcs de mig punt, tres situades al mur de migdia, una al frontis i l'altra al fons de l'absis. La porta d'accés, situada al mur de migdia, està formada per dos arcs de mig punt en gradació, amb una gran llinda i timpà semicircular. La construcció és bastida amb carreus de pedra desbastats, disposats en filades regulars.

LOCALITZACIÓ: és una abadia benedictina de l'antic comtat d'Empúries, dins els límits del bisbat de Girona, situada a l'actual terme municipal de Rabós, a la comarca de l'Alt Empordà.

Monestir visitat el 4 d'agost de 2015.

 INTERIOR DE L'ESGLÉSIA DEL MONESTIR:

 RESTES DE PINTURES ROMÀNIQUES DEL SEGLE XII:

 RESTES DEL CLAUSTRE DEL MONESTIR:

 ABSIS DE L'ESGLÉSIA DEL MONESTIR:

 ESGLÉSIA DE SANTA MARIA DE COLERA: