CASTELL DE RIBELLES - Vilanova de l'Aguda

INTRODUCCIÓ: el castell de Ribelles era part de la línia de fortificacions que s'estenia al llarg de la riba dreta del riu Llobregós. Actualment forma un curiós conjunt amb l'església i amb el cementiri, on hi ha una singular capella i un gran panteó per als seus barons. Fou pràcticament refet a l'inici del segle XX.

De probable origen islàmic (alguns erudits precisen que vers la meitat del segle XI la frontera sarraïna discorria pel Montsec, la comarca de Meià i els castells de Ponts, Sanaüja, l'Agulla, Ribelles i Solsona), una de les primeres mencions documentals de la fortalesa és datada entre els anys 1042 i 1075 en una sentència per límit dels termes entre els castells de Guissona i Ribelles. L'any 1067 es troba una menció castro ribelles.

Els barons de Ribelles es troben àmpliament documentats a partir del segle XI i tenen un paper rellevant en la política de conquesta i repoblació dels comtes d'Urgell. Els primers membres de la nissaga són Adaleta de Ribelles i el seu fill Ramon I Gombau de Ribelles que consten com a posseïdors del castell i de terres. Al segle XIII alguns membres del llinatge Ribelles serviren a Jaume I en la conquesta del País Valencià on s'origina un altre branca. Al principi del segle XV, una branca s'establí a Sardenya. En aquest moment, la gran família Ribelles, que senyorejava diferents castells de l'Urgell, el Solsonès, la Segarra i la Conca de Tremp, es desvincula de la baronia i des de 1418 foren barons els Ponts, el primer fou Gispert de Ponts senyor de Tàrrega. El 1671 passa als marquesos de Tamarit els quals la venen a la família Duran i aquests, el 1871, a Josep de Bofarull i Rafart a qui fou reconeguda com a títol del regne el 1872 pel rei Amadeu I. Després, la baronia passà als Llabrés, residents a Palma (Mallorca) els quals feren restaurar el castell.

Tot i que durant els segles XV i XVI s'hi van fer un gran nombre d'obres d'ampliació, el pas de fortalesa medieval a palau neogòtic el van fer els Bofarull a principis del segle XIX. D'aquesta època en són el jardí, les finestres motllurades i el perímetre emmurallat amb les bestorres rodones, els merlets i el fossat, del qual encara se'n conserven alguns trams. El recinte de la fortalesa es va construir adaptat a les roques immenses que ja hi havia, i que han passat a formar part de la construcció.

CARACTERÍSTIQUES: de l'època romànica, en resta avui dia la torre de planta quadrada a la qual s'adossà l'església. Els seus costats, a l'interior, tenen una longitud de 515 cm. i el gruix del mur és de 175 cm. Pel que fa a la datació, cal esmentar diverses parts. El campanar és del segle XVII, la part romànica superior (dels 9 als 13 metres) es pot datar al segle XII. Els 9 metres inferiors fan pensar en un edifici anterior a l'any 1000 a causa de les característiques de l'aparell constructiu i de la planta.

ESGLÉSIA DE SANTA MARIA DE RIBELLES:

ESTIL: L'església es troba dins el recinte del castell. Una primera notícia data del 1141 en què el bisbe Pere d'Urgell donà a la canònica de Santa Maria de la Seu l'ecclesiam de Ribellas. La seva història va estretament lligada al castell i els seus senyors. És una obra del segle XI plenament integrada a l'arquitectura llombarda.

CARACTERÍSTIQUES: Sobre l'estructura arquitectònica, aquesta construcció és d'una sola nau, està coberta amb voltes de quatre punts que substitueixen el sostre original resolt amb volta de canó del qual en queden vestigis. La nau és capçada a llevant per un absis semicircular. L'element més vistent és la façana de l'absis on es desenvolupa una decoració de tipus llombard.

LOCALITZACIÓ: situat dalt d'un turó al costat de l'actual poble de Ribelles, dins del municipi de Vilanova de l'Aguda, a la comarca de la Noguera.

Castell visitat el 13 d'agost de 2015.

ESGLÉSIA PARROQUIAL DE SANT JOAN BAPTISTA - Vinaixa

INTRODUCCIÓ: l'església parroquial de Vinaixa demostra la pervivència de formes arquitectòniques pròpies del segle XIII en les primeres dècades del 1300. L'obra fou començada el 1301 pel mestre d'obres Arnau Colomera, d'acord amb el disseny de fra R. de Lebossà. Ben aviat, però, Colomera fou substituït pel mestre R. Piques, que acabà l'obra el 1318.

El 1340 l'escultor i pintor Guillem Seguer féu les imatges de la Mare de Déu i l'Infant i de Sant Joan, avui fragmentàriament conservades després que fossin malmeses el 1936. El 1420, el pintor Ramon de Mur féu el retaule de Sant Pere (avui al Museu Diocesà de Tarragona) i, posteriorment, Bernat Martorell obrà el dels Sants Joans, conservat entre el Museu Diocesà de Tarragona i el Museu d'Art de Catalunya.

ESTIL: romànica del segle XIII.

CARACTERÍSTIQUES: l'església és d'una nau amb absis semicircular, coberta amb volta de canó apuntat sobre arcs torals. L'exterior de l'absis no es pot observar, ja que està tapat per les construccions de les cases. La façana és centrada pel portal de mig punt, amb tres arquivoltes en degradació que presenten un tipus d'ornamentació derivat en alguns dels seus esquemes de l'escola de Lleida, així ho palesa l'ús de puntes de diamant, i una variació sobre l'encreuament d'arquets, característics d'aquesta escola. El campanar d'espadanya és posterior, així com una capella de gust neoclàssic adossada al mur de migdia. Procedeixen d'aquesta església algunes peces gòtiques de gran interès. A la sagristia resten pintures murals romàniques.

LOCALITZACIÓ: l'església de Sant Joan Baptista es troba a llevant del poble de Vinaixa, a la comarca de les Garrigues, en una posició elevada i amb edificacions adossades.

Església visitada el dia 2 de juliol de 2017.

MONESTIR DE SANT SERNI DE TAVÈRNOLES - Anserall

INTRODUCCIÓ: l'antiga abadia de Sant Sadurní o Sant Serni de Tavèrnoles té uns orígens molt confusos, a causa de les falsificacions de documents fetes pels seus monjos per tal d'obtenir la immunitat episcopal. Amb tot, sembla que ja existia en època visigòtica, i que estigué involucrada en l'heretgia adopcionista del bisbe Fèlix d'Urgell (782-799), que s'hauria format en el monestir i hi tenia adeptes, condemnada llavors pel Papa i per Carlemany. Els orígens reals d'aquest monestir no són molt clars, ja que els monjos posteriors a la reforma benedictina de l’any 800 van falsificar documents en diverses ocasions amb la finalitat d'obtenir beneficis papals. Entre els documents falsificats a Sant Serni hi ha una falsa butlla emesa per Lleó III.

Documentat des del 806, a partir del 815 rebé importants dotacions per part dels comtes d'Urgell i de la Cerdanya. Li foren vinculats petits monestirs com Sant Esteve d'Umfred, a la Cerdanya (815), o Sant Llorenç de Morunys, i fundà els priorats de Sant Salvador de la Vedella (835) i de Sant Pere de Casserres, tots dos al Berguedà. En començar el segle XI era al zenit del seu poder: les seves possessions anaven del Berguedà a Andorra (el 1007 el comte Ermengol I li cedí la meitat dels censos que rebia a les Valls), i de la Cerdanya a Isona i el Pallars. També adquirí dominis a Aragó i Castella.

Aquesta riquesa patrimonial li permeté de construir una nova església abacial, de la qual només resta la capçalera, que fou consagrada en l'any 1040 pels bisbes Eribau d'Urgell i Arnulf de Ribagorça en honor a la Verge i dels sants Miquel i Sadurní. El seu abat era Guillem i a la cerimònia de consagració van assistir diverses personalitats de l'època com els comtes d'Urgell, els arquebisbes de Narbona i d'Arles i els bisbes d'Elna, Girona, i Tolosa. Al document de consagració figuren també les possessions del monestir i es fa referència a l'Orde de Sant Benet seguida pels monjos. En aquell moment ja es regia per la regla de Sant Benet. El 1099 rebé del papa Urbà II la immunitat o independència del bisbe.

El cenobi mantingué encara la seva esplendor fins al segle XIII, però a partir del segle XIV començà el seu declivi, que no pogueren pal·liar els intents de reforma dels visitadors de la Congregació Claustral Tarraconense al llarg del segle XV. El seu darrer abat fou elegit el 1564, i el 1592 el papa Climent VIII secularitzà l'abadia, i uní les seves rendes al seminari tridentí de la Seu d'Urgell. Tavèrnoles restà com a vicaria perpètua.

ESTIL: monestir d'estil romànic, construït al segle XI, encara que els seus començaments daten del segle VIII.

CARACTERÍSTIQUES: de l'església, que era de tres naus cobertes amb volta de canó, només se'n conserva la capçalera i el transsepte. La disposició absidal és molt singular: tres absis en creu disposats entorn d'un absis major, dels quals l'absis central té encara unes altres tres absidioles buidades interiorment en el gruix del mur. El transsepte és acabat també amb una absidiola a cada extrem. Entre el braç septentrional del creuer i els absis hi ha les restes de la torre circular del campanar, amb una escala de cargol interior. Dins l'església hi ha uns fragments d'estuc romànic que emmarcaven les obertures i finestres.

Alguns capitells es troben a Barcelona i a Amèrica del Nord, ja que van ser venuts a un col·leccionista; en el Museu Nacional d'Art de Catalunya es conserva el baldaquí més un frontal d'altar del segle XII amb els dos laterals en els quals apareixen representats nou bisbes i dos sants amb aurèoles i a la catedral de la Seu d'Urgell diversos documents, entre ells el cartulari de l'abadia.

Frontal d'altar

Baldaquí

LOCALITZACIÓ: Sant Serni de Tavèrnoles o Sant Sadurní de Tavèrnoles és un monestir del municipi de les Valls de Valira, a la comarca de l'Alt Urgell, que es troba en el poble d'Anserall. La seva situació, al bell mig del camí ral de la Seu a Andorra, el deuria convertir en un lloc d’acolliment i hostalatge, d’aquí, probablement, el nom de Tavèrnoles derivat del mot llatí taverna.

Monestir visitat el dia 10 de juny de 2017.