ESGLÉSIA DE SANT PERE DE LLIGORDÀ - Beuda

INTRODUCCIÓ: Sant Pere de Lligordà ve citada documentalment l'any 1079, quan el vescomte de Bas i la seva esposa Ermessendis la donaren al monestir de Sant Joan les Fonts. L'actual temple, és del segle XII. El nom del lloc, unit amb el del temple, ve documentat com "Longordani" (1079), "Longorzano" (1106), "Longordano" (1175), "Lugurciano (1178), "Ligurciano (1231) i "Lligordano" (1362), fins a convertir-se més endavant en Lligordà.

L'església, que conserva part del seu caràcter original, havia guardat fins ben entrada la vintena centúria un retaule del segle XVI, fet per Pere Mates, amb escenes de la vida del Sant titular del temple. L'any 1933, el retaule ja no era al temple i s'ignorava el destí que se li havia donat.

ESTIL: Sant Pere és l'església parroquial del veïnat de Lligordà; es tracta d'una construcció romànica del segle XII, malgrat que es disposen de dades anteriors.

CARACTERÍSTIQUES: té una sola nau, amb volta de canó apuntada i una cornisa recorre els murs interiors. L'absis, semicircular està situat al costat de llevant.

La porta d'accés al temple és a migjorn i està formada per tres arcs en gradació, una llinda i un timpà amb una creu en relleu. La porta té els batents decorats i reforçats amb aplicacions de ferro forjat dels segles XII o XIII: unes cintes planes que acaben en doble voluta als extrems; el forrellat té un cap de serp a l'extrem del passador.

El campanar, a la façana de ponent, mostra l'antiga espadanya, convertida en torre, sobrealçada al segle XVIII, amb teulat a dues vessants. Al nord, unit amb el temple, hi ha construccions annexes.

LOCALITZACIÓ: Sant Pere de Lligordà és un monument del municipi de Beuda, a la comarca de la Garrotxa.

Església visitada el dia 14 de maig de 2017.

CASTELL DE VILASSAR DE D'ALT

INTRODUCCIÓ: al segle XII ja existia el castell que constava d'una gran torre de l'homenatge cilíndrica i un recinte que coincidia quasi totalment amb l'actual. A finals del segle XIII s'hi afegí una torre quadrada gòtica al costat dret de la portalada. A partir del segle XIV evoluciona cap al concepte de palau residencial patint un seguit de reformes radicals. A finals del segle XV es decorà la façana. Les finestres gòtiques són del segle XV. El procés de deteriorament comença el segle XVII; s'hi introduïren un seguit d'afegits que foren eliminats en la restauració del segle XX (1950-56).

CARACTERÍSTIQUES: el castell és de planta irregular concentrada. Consta de dos recintes articulats al voltant de dos patis. S'entra al primer àmbit per un pont d'obra que salva un vall ample i fondo. Al costat dret del pati hi ha les sales antigament destinades a taller i al costat esquerre la capella dedicada a la Santíssima Trinitat i a la Concepció de Maria (segons breu concedit pel papa Benet XIII el 1402) i la cuina. Està documentada en aquest indret des de l'any 1402 encara que la decoració que podem veure i el retaule actual són del 1680 quan es restaurà tota la capella. El retaule és obra del pintor barceloní Joan Arnau. La segona portalada s'obre a un pati interior que inclou la torre rodona, cilíndrica, de cinc pisos i un mur de més de 2 m de gruix que conté encastada l'escala de cargol. La torre és probablement del segle XI.

El quadrilàter determinat pel perímetre de d'edifici i aquest pati interior dóna lloc a tres crugies als costats E, S i W mentre que al N només hi cap un estret camí de ronda a l'alçada dels merlets. El primer pis de la crugia de ponent era destinat a magatzem de blat, cuina i font mentre que al costat de llevant s'obria l'ala noble.

Actualment acull l'arxiu històric dels marquesos de Barberà amb més de 8000 pergamins, centenars de lligalls en paper, 300 llibres i 70 manuscrits, i és un dels arxius privats medievals més importants del nostre país. L'any 1986 fou declarat bé d'interès cultural per la Direcció General del Patrimoni Escrit i Documental de la Generalitat de Catalunya.

LOCALITZACIÓ: el Castell de Vilassar, situat a Vilassar de Dalt, al Maresme, es troba a l'extrem d'un dels braços que davallen de la Serralada Litoral, que divideix els aiguavessants de les dues rieres de la població, deixant un fort pendent (rost) al costat de ponent i integrat a la part de llevant dins el nucli urbà de la vila.

Castell visitat el dia 1 de maig de 2016.

ESGLÉSIA DE SANT VICENÇ - Estamariu

INTRODUCCIÓ: el topònim Estamariu apareix documentat per primer cop l'any 893. Tot i que el temple és esmentat l'any 839 en la discutible acta de consagració de la Seu, les restes actuals corresponen a una edificació romànica de la primera meitat del segle XI. Així, l'església de Sant Vicenç consta per primera vegada en el testament de la vescomtessa Sança de 1019. Durant l'edat moderna, les visites parroquials aportaren noves informacions, concretament, en la visita de 1575, queda reflectida la disposició interna del temple. S'esmenten el baptisteri, els altars que hi ha a banda i banda de l'altar major; el de Santa Maria, Santa Cecília, el de Sant Pere i el de Sant Esteve. També parla de l'existència del campanar. En la visita de 1758, es diu que és la parròquia vella, que només té culte per Tot Sants, i que havia estat substituïda per l'església del Roser, actual església parroquial de Santa Cecília.

ESTIL: construcció romànica del segle XI.

CARACTERÍSTIQUES: en origen, era una església de planta basilical, de tres naus capçades per tres absis semicirculars, i una nau transversal a manera de creuer inscrit. Les naus eren separades per pilars cruciformes. Les cobertes també han desaparegut, però en la descripció de Whitehill de l'any 1941 se'ns parla d'un embigat de fusta, que hauria substituït al segle XVIII les cobertes originals de volta de canó a la nau central i de quart d'esfera a les laterals.

La nau septentrional es va ensorrar i quedà eliminada amb el paredat dels arcs forners d'aquest costat. Aquests arcs arrenquen de quatre pilars cruciformes, i també recollien els arcs torals que sostenien la volta. L'àrea presbiterial queda aixecada respecte a les naus. S'accedeix a l'edifici gràcies a una porta de mig punt situada al sud, on hi ha finestres que es corresponen amb les tres naus. L'absis està ornamentat amb pintures murals.

Els exteriors presenten una absidiola de mur llis, al costat de l'absis central, més gran, decorat amb arcuacions llombardes, cegues i lesenes, entre les quals s'obren finestres d'esqueixada doble. L'aparell és de pedra irregular, amb carreus més grans a les cantoneres, disposats ordenadament en filades uniformes.

L’entrada al recinte i al cementiri és una singular estructura porticada, suportada amb pilars de pedra i columnetes de fusta treballada, que recorden les formes d'un comunidor.

A DESTACAR: LES PINTURES MURALS:

Les pintures de Sant Vicenç d'Estamariu són les úniques conservades en el seu lloc original, són d’una extensió considerable, malgrat les pèrdues. Una primera mirada, de dalt a baix, ens permet distingir els peus del Crist Majestat i els símbols dels evangelistes (el lleó de Sant Marc, el toro de Sant Lluc, restes de l’àliga de Sant Joan, un àngel i un arcàngel a banda i banda). A sota, un fris, on s’alternen animals simbòlics i cares de màrtirs, que representa el 'mar de vidre' que, segons l’Apocalipsi, hi ha sota el tron de Déu. Entre les finestres obertes en l’absis, podem veure-hi: la Mare de Déu, Sant Pau (a l'esquerra), una altra figura més (potser Sant Joan), i una quarta figura, molt malmesa (a la dreta de l'absis).

Sota d’aquestes figures, a la banda dreta, hi ha les restes de dues cares: la de Santa Àgata, amb la seva inscripció que la identifica i una altra sense identificació. Les pintures, realitzades amb la tècnica del fresc, aplicació de pigments sobre una capa de calç humida, tenen una rica paleta cromàtica, amb elements com l’atzurita i el cinabri. Podem reconèixer, en l’estil de les pintures, dues personalitats principals: la del cercle de Pedret, en els caps dels màrtirs, la de més qualitat i la més clàssica i una altra més expressionista en les figures de la Mare de Déu i de sant Pau. La realització de les pintures es podria datar pels volts de l’any 1135.

LOCALITZACIÓ: Sant Vicenç d'Estamariu és una església romànica del municipi d'Estamariu, a la comarca de l'Alt Urgell.

Església visitada el dia 10 de juny de 2017.